Anit contra el Sevilla: ni Navas ni Negredo; Guardado i Soldado

Anit el València va guanyar el Sevilla amb escasses dificultats. Sevilla, "¡quién te ha visto y quién te ve!" No va ser un partit guanyat sense baixar de l’autobús, com es sol dir, perquè Jesús Navas és qui és, Negredo et pot fer un embolic en qualsevol moment i Reyes, si té un bon dia, ens l’amarga a tots. Però anit no van ser suficients per vèncer a un València que, sense fer un futbol extraordinari, meresqué guanyar de bon tros. 

I és que la victòria va ser justa, però si alguna cosa va demostrar és la patètica temporada que està fent el Sevilla; imagineu, ¡abans del partit de hui anaven cinc punts per darrere nostre! Quina pena d’equip! Va golejar al Betis i al Mallorca, va guanyar al Madrid i li pegà un susto al Barça, i la resta, trist com una pel·lícula trista de José Luis Garci. No sé si ara es plantejaran canviar a l’entrenador, perquè segons el seu president, tot Europa es baralla per fitxar a mitja plantilla del Sevilla, per la qual cosa la culpa no és dels jugadors. El cas és que sembla que a Míchel encara li val el crèdit guanyat a Getafe (xicotet incís: el Getafe sembla un equip que existeix perquè els entrenadors peguen el salt a un “gran” -Schuster al Madrid, Quique al València, Míchel al Sevilla-, com si estigués un esglaonet per damunt del Llevant en eixa característica –amb coincidències com la de Schuster o la del mateix Luis García Plaza, qui ja es frega les mans pensant en el seu pròxim equip...-), o que l’afició del Sevilla és molt tolerant, o que Del Nido és tan benevolent amb Míchel com la Justícia amb ell, o vaja vostè a saber què ocorre, però que el Sevilla haja aconseguit 22 punts en 19 partits clama al cel. 

Bé, parlem del partit, encara que siga un poc. En la primera part el València va dominar, i ja va advertir del que no volia fer: tirar a gol. Deuen pensar que si cal marcar, almenys que aprofite perquè el Barça senta enveja del tiqui-taca valencianista. Però el cas és que la imatge era bona, dominàvem, i tret d’un parell d’incursions de Jesús Navas (inevitables en 90 minuts, perquè és just destacar que Guardado, ben ajudat per Piatti i per qui fera falta, va estar molt atent i molt tens, i va tindre més èxit en la seua empresa que molts altres laterals purs anys enrere) el partit només tenia un color. La mala notícia, la lesió d’Albelda, que duia fins eixe moment el nostre mig del camp, donat el poc protagonisme de Parejo i Banega. En el seu lloc entrà el Tino, que el millor que va fer en tot el partit fou llançar una falta només xafar el camp. En la segona part arribaren els gols. Dos gols, els dos de còrner, els dos d’un Soldado molt inspirat a qui li va eixir perfecta la tàctica de barallar-se amb tot el qui se li acostava. Jonas, que en la primera part encara va aparèixer amb un parell de fintes interessants, en la segona s’amagà com intentaria amagar-se el pare d’una adolescent en un concert de Justin Bieber (encara que en un dels pocs balons que ha tocat ha deixat sol a Soldado, èxit total) . Per fortuna, Banega tingué, intermitentment (com no) jugades d’eixes que sembla que li eixirà tot, i Parejo, tret d’un error que quasi ens costa l’empat, va fer un encontre prou digne; Mestalla li ho reconegué en ser substituït. 

En definitiva, una victòria important, sobretot per l’animadversió que provoca el rival, un Sevilla que ara mateix està a una distància sideral del que a priori cabia esperar. Ara, valencianistes, aprepareu-se, que en estes dues setmanes anem a tindre Madrit per fartar-nos. Possiblement, donades les escassíssimes possibilitats que tenim de lluitar per un títol enguany, seran els tres partits més recordats de la temporada (a despeses del que passe en la Champions –que no dóna per fer-se massa il·lusions, tampoc-). F.A.