El València va fer un importanmt pas avant ahir davant Osasuna, en la Copa. L'equip va transmetre bones sensacions: pressió més encoratjada, un centre del camp on n'hi ha un mariscal, David Albelda, i un parell d'artistes que hauríen de guanyar en maduresa i en fiabilitat: Banega i Parejo. Una solvència defensiva més consistent, amb Rami i Costa, i bones incorporacions dels laterals, més ràpids de l'habitual en tornar a la seua demarcació defensiva, i amb bones cobertures. Potser Viera i Jonas van desafinar lleugerament, però els canvis, particularment el de Juan Bernat donaren aire a l'equip. Amb un excel.lent gol de Parejo i una puntilla de Soldado, l'eliminatòria sembla sota control: l'alumne, doncs, progressa adequadament. Veurem com va la cosa diumenge davant el Rayo Vallecano, i comprovarem si Valverde porta les rengles del grup, i és capaç d'imposar i demostrar que la necessària -i exigible- cooperació solidària d'un grup de professionals d'èlit està en fase de reconstrucció convincent.
Però, i les lesions? Què passa en el VCF per a que l'infermeria siga una de les instal.lacions millor amortitzades del club? N'hi ha desconfiança sobre el cos mèdic? La preparació física, l'alimentació, la dosificació d'esforços està ben planificada? Alguna cosa estranya passa, i fa temps que murmuris i comentaris arriben a les castes oïdes dels aficionats. Les estrelles dels grans equips ho són, a més de per la seua classe, per la seua regularitat. Què passa amb els nostres? Per què tantes baixes: sols mala sort? O és allò tan valencià de qui és desgraciat, amb els collons entropessa?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada