Equipaso!

Ara que Ernesto Valverde es farà càrrec d’este el nostre equip, crec que és un bon moment per analitzar el que es trobarà, per evitar exigir-li en excés, que ja hem comès eixe error amb Pellegrino. Si bé és innegable que també El Flaco ha incorregut en moltes errades que justifiquen el descontent de l’afició, pense (i la premsa ja s’ha encarregat de posar-ho de relleu) que el problema és de la plantilla. Però jo no vaig a centrar-me en la indolència, en l’escàs compromís dels jugadors, sinó que vaig a defensar una tesi: la plantilla del València, ara mateix, fins i tot a màxim rendiment, no dóna per a massa alegries, i menys en tres competicions alhora.

En la porteria, és cert, tenim dos porters de garanties. Encara que Guaita em semble més compensat que Diego Alves (i a més és valencià, que també puntua), aquest últim té uns reflexos que compensen algun punt feble –com deia Cayetano Ros, és més fàcil fer-li gol de còrner que de penal, no juga massa bé amb els peus- i potser siga merescuda la seua titularitat.

A la defensa és on comença l’espectacle. Que Ricardo Costa siga ara mateix el central que més garanties dóna és un senyal més que clar que alguna cosa no va bé. Víctor Ruiz, encara que té una eixida de baló, és el defensa més lent que he vist en molt de temps (possiblement des del mateix Pellegrino), i és ben poc contundent, la qual cosa fa que en ocasions, regatejar-lo siga com deixar enrere un con (pregunten a Adrián pel gol del Calderón en Lliga Europa el curs passat...). El més estrany, no obstant això, és el cas d’Adil Rami: tot i l’espectacular inici de temporada l’any passat, la baixada de rendiment ha sigut igualment extraordinària: ara mateix no és aquell defensa corpulent però ràpid, expeditiu però templat, sinó un altre central insegur, que comet més errors que encerts. A més, encara que Víctor Ruiz també abusa del baló en llarg, Rami és un mestre. El fet que un de cada vint, aproximadament, tinga un bon fi (el gol de Soldado a l’Atlètic de Madrid, per exemple), és una notícia agredolça: un incentiu perquè ho continue intentant.

A la banda dreta defensiva hem fet un bon fitxatge enguany: Joao Pereira té recorregut, categoria i compromís, encara que peque d’un caràcter difícil, estil Cristiano Ronaldo, que em fa pensar que si no jugara al meu equip el detestaria. Barragán és un tipus òbviament limitat, a qui li ve gran el València. Tot i actuacions acceptables, de tant en tant, els partits contra Bayern i Màlaga van ser devastadors per a ell. Per l’esquerra la situació és curiosa: tots temíem l’absència de Jordi Alba per haver de “patir” a Mathieu (tan magnífic en carrera com patètic en el joc estàtic –em recorda als ninots del Pro Action Football, aquella evolució del joc de les xapes-, un tant despistat en defensa, de vegades, i que dosifica poc les seues energies), i ara que veiem a Cissokho (un jugador correcte, que no desentona, però molt poc flexible i de tècnica quasi inexistent) trobem a faltar al pèl-roig.

Al mig del camp, Gago ha arribat, sembla que no per molt de temps, i amb un poc d’estar ben col·locat, oferir-se i jugar senzill, ens ha fet creure que és el que no és. El que crec és que és un bon centrecampista, però poc més. Tino Costa presenta virtuts que tots coneguem (sacrifici, colpeig de baló, vesprades inspirades), però no pocs defectes: hi ha partits que ni se’l veu (quan cada possessió deuria passar per ell), perd massa balons, i sovint li falta jugar més ràpid. De Parejo poc cal dir més que ha fet mèrits per merèxer el poc respecte que li té Mestalla, i que li costarà canviar-ho. Banega podria ser un dels millors de la Lliga en el seu lloc, però la irregularitat, amb ell, arriba a nivells mai coneguts abans. De vegades, eixa facultat que té per aguantar el baló siga qui siga qui l’empemte o li pegue patades, quan el València necessita fluidesa, és un defecte, i li falta joc precís en llarg i en dos tocs (ai, Pipo, quan vindrà un altre com tu!). Albelda, per últim, és per mi “lo més gran” que li ha passat al valencianisme en molt de temps. Limitat amb el joc de baló (encara que amb els anys ha millorat), ho compensa amb la seua bona col·locació, amb un bon nombre de balons recuperats per partit i amb un compromís amb el València que no he vist en ningú més. I això sense comptar el seu “super-poder” de veure la targeta groga en fer la primera falta... Però els anys passen, i no se li pot exigir el mateix rendiment que quan tenia vint-i-cinc anys.

Passem a la part de davant, i trobem que Feghouli, que tot i ser un extrem que no sap centrar és el nostre jugador més en forma, segurament ens deixarà d’ací poc per un gran equip. Em tem que ho tindria ben difícil per fer-se un lloc regular en un Manchester o una Juventus, però ací és l’estrella. Jonathan Viera és un jugador jove, que apunta maneres i que els minuts de què ha gaudit els ha aprofitat, però encara li falta un camí llarg per davant.  Preocupant és el cas de Guardado, a qui Miguel Ángel Lotina va arribar a comparar amb Messi. Donada la poca confiança que en si mateix, Albelda té ara mateix més capacitat de regat que ell, i nosaltres ens limitem a comparar-lo amb Piatti (i, com serà l’assumpte que, encara que este haja donat un rendiment tal que ni mereix ser comentat, la comparació no li deixa en mal lloc). Però bé, ha vingut lliure i s’esforça en defensa, així que cal donar-li marge. Juan Bernat és la nostra gran esperança (i, a més, valencià), ja veurem com surt,  necessita minuts. Jonas Gonçalves, per la seua part deu ser el davanter més lent de tota la primera divisió: diuen que quan cal practicar l’esprint a Paterna per parelles, assaja amb Víctor Ruiz, i a aquest encara li dóna tems a fer-se un cafè esperant-lo. Ara bé, té molta classe i temple a l’hora de definir, la qual cosa l’ha permès assolir una jerarquia que només un xic, ara mateix, podria discutir-li: Sergio Canales, el jugador amb més qualitat que tenim, víctima d’una maledicció que, esperem, no siga eterna.

A la punta comptem amb dos jugadors. Nelson Valdez és un jugador que li posa ganes, que té “el que cal tindre” i que marca gols encara que juga poc, però no és Karim Benzema, precisament. Per últim, Roberto Soldado, el quart valencià, és un bon ariet que té allò que diuen “olfacte golejador”, un gran remat, potència i ganes. Només li fallen dos aspectes: una excessiva empenta (que pràcticament un de cada tres partits meresca ser expulsat, tot i jugar de punta, no és un bon senyal) i que l’ombra del Guaje és molt allargada... Un molt bon davanter, en qualsevol cas: no debades està sent convocat per Vicente del Bosque, i no debades és l'únic representant a "la Roja".

El que vinc a dir és que no tenim pràcticament cap evidència en la nostra plantilla que ens permeta esperar tornar a ser el tercer equip de la Lliga: una defensa que fa canguelo, un mig del camp irregular fins l’extrem i un atac sense consolidar (tret de Soldado, i, segons el dia, Jonas “o lento” Gonçalves), no ens pot permetre tenir eixos deliris de grandesa. I això sense analitzar, pràcticament, la manca de compromís de molts dels jugadors. Se’m podrà dir que són problemes que ja estaven l’any passat. La meua resposta: crec que li’n deurem alguna a algun sant, perquè encara que el joc, per dies, era tan dolent com el d’enguany, acabàrem tercers, i no  immerescudament. Per això crec que mal hem fet els qui hem criticat tan durament a Pellegrino com a únic mal del València (com fèrem amb Emery), i mal farem si les crítiques futures a Ernesto Valverde, que vindran, passen per alt esta limitació. F.A.