Per primera vegada en la historia el
Rayo Vallecano, un equip voluntariós y atrevit, ens ha guanyat a Mestalla. No obstant, a més de la vergonya (una vegada més), és una decepció?
El senyor Valverde no és la Mare de Déu de la Salut i no en pot fer de
miracles, ni els esperem. Tampoc és el Màgic Houdini, per a fer-nos un truc
propi del seu ofici i canviar-nos l'equip i fer-lo millor del que és. Ni tan
sols ens fa falta Panoràmix, el druida, el creador de la poció màgica de la
vila d'Astèrix i Obèlix.
Hem perdut un partit en el que els jugadors han lluitat, han corregut, han
intentat imposar-se... però no han pogut. Han llançat tres vegades a porta en
90 minuts!!! I això és el que tenim, un equip que és un vull i no puc, tal i
com ens ha passat des de fa anys en aquesta terra nostra, i no sols en matèria
futbolera.
Quan ens pensàvem --i la propaganda oficial ens matxacava per terra, mar i
aire, per tal de convèncer-nos-- que n’érem els millors, quan nugàvem els
gossos amb llonganisses, quan la bambolla immobiliària era més gran que la
Lluna de València, aquell president (constructor) i la seua junta directiva,
amb les entitats financeres locals (és una forma benèvola de designar-les)
prestaven el que fera falta prestar; quan això semblava ser així, vam estirar
més el braç que la mànega. Diu una llegenda urbana que en aquella època el
València CF era com una conselleria més de la Generalitat Valenciana, i els
patums de l'equip no tenien més que demanar per eixa boca.
Los viejos buenos tiempos, aquells en els que tot semblava possible
(construir el millor i més modern estadi d'Europa, vendre el solar de Mestalla i vendre Paterna a preu d'or, fer una plantilla per a guanyar la Champions, i que encara
sobraren diners), fa estona que s'acabaren. Llorente vingué -diuen- a sanejar
els comptes del VCF, i començà a vendre tot el que ens volien comprar
(jugadors, que ja el solar no el volia ningú) i a ajustar la despesa.
Una gestió, sembla, a primera vista, per a
la que no cal haver estat alumne destacat de la Universitat de Salamanca.
No obstant, les xifres del deute han millorat, però necessitem mantindre
ingressos (Champions, televisions. esponsors), o el dèficit augmentarà. I la
plantilla que tenim, sembla una evidència, no dóna per a més que allò que hem
vist avui i, en general, en el que portem de temporada: palmes (poques) i xiulets.
Els problemes futbolístics estan ahí, i no cal relatar-los una vegada més.
Hem guanyat una mica en cohesió, en temperament i no deixem caure els braços
amb indolència només el partit s'empina una miqueta. El que passa és que no
podem. I és que no n'hi ha més cera que la que crema. La Champions, a hores
d'ara és un impossible. La UEFA esdevé difícil, i el VCF fa la impressió de no
poder aspirar més que a una certa tranquil·litat a mitja taula. I si ens posem
nerviosos i tornem a dur a algun Koeman miraculós, encara a pugnar per no descendir
Amb Llorente o sense Llorente? Amb Braulio o sense Brauilio? Amb Valverde?
No ho sabem. Però, ull en caure en repetir els errors del passat. Ull amb els
salvadors de la pàtria; compte amb aquells d'"açò ho arregle jo en un
tres i no res". No ens cal cap Panoràmix, cap druida amb la seua poció màgica.
Ojo que vol dir ull: alerta que els problemes complexos no tenen solucions
senzilles. I els problemes del VCF són molts i diversos.
Cal treballar, treballar i treballar amb la plantilla que tenim. I no n'hi
ha una altra. Demà, a pensar en el Getafe. Si fa quinze dies ens perdé el
respecte la Real Societat i avui ens l'ha perdut el Rayo, el Getafe no vindrà
de passeig a València divendres pròxim. També voldrà endur-se els tres punts.
Alerta que les llums roges estan enceses.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada