Després de la resaca vallecana, motius per a l'optimisme

La derrota contra el Rayo Vallecano no ens ha de desanimar... més del compte. És cert que espectacle que vam presenciar va ser soporífer, encara més que el de dissabte anterior a Pamplona (el València creà menys ocasions de gol, la qual cosa semblava complicada), que la derrota fou tan merescuda com la que va patir el mateix Osasuna en aquell primer partit –o més: no oblidem que l’any passat el Rayo es va salvar de descendir per un Tamudazo en fora de joc i en temps de descompte, i que el València aspirava a ser el tercer en esta lliga, cosa que ara fa risa i pena a parts iguals- i és cert que es tornà a reclamar la dimissió de Llorente. Però crec que he de destacar una sèrie de punts pels quals sí podem estar una miqueta contents, almenys en l’àmbit esportiu.

En primer lloc, la defensa està un poquet més segura. No és la fortalesa inexpugnable que tots esperem que siga, però Rami últimament no comet pífies i no abusa tant del baló en llarg (tal volta siga perquè ja s’encarrega Diego Alves de regalar el baló al contrari, com va passar contra el Rayo) i Ricardo Costa està raonablement bé. Per la seua part, Barragán no destaca massa en defensa, la qual cosa es una bona notícia, i continua centrant millor que Feghouli, tot i que està ben lluny de ser un especialista. Per l’esquerra, Guardado ha sabut compensar la seua inoperància o manca de confiança en atac –l’altre dia el vaig veure els dos primers regats, atents perquè pot ser el principi d’alguna cosa gran...-- amb esforç en defensa, i li està llevant el lloc a Cissokho, qui trobe que és la incorporació més cara d’enguany. El dia que fitxem un jugador que ens isca bé serà per a anar a la Plaça de l’Ajuntament a celebrar-ho.

Al centre del camp, vam poder veure com Trashorras i el fill de Míchel, sense fer un gran partit, van neutralitzar Banega i Tino Costa. De Banega preocupa sobretot que no s’oferisca més (no tant com que perda balons aguantant-los en excés, això ja és marca de la casa), perquè és un bon jugador i quan li posa ganes és el millor dels vint-i-dos. La bona notícia la trobe en que és difícil que Banega jugue pitjor; per tant, només pot millorar. Pel que fa al Tino, espere que el seu desafortunat partit, per dir-ho suaument, coronat amb el penal, el relegue a la banqueta en benefici d’Albelda al centre del camp. A més, Parejo, ara que marca gols i tot, sembla una miqueta més motivat (ara, almenys, no sembla que vaja a adormir-se en meitat del partit). Bones notícies, xè.

Feghouli no ho va fer malament: quan li arribà el baló encarà, regatejà i centrà; tingué rendiments dispars en les distintes accions, és veritat, però vull pensar que es contagià de la tònica general de l’equip. D’altra banda, Piatti va descobrir-se com un jugador molt compromés en fomentar la predominància dels valencians en l’onze inicial, com Banega i Tino Costa: en cinc minuts, Bernat ja havia creat més perill que ell en tota la primera part.

Però el més esperançador arriba en la davantera. Per un costat, el mediocre partit de Jonas, que deixà el camp entre lleus xiulits, pot significar una oportunitat per Jonathan Viera. Si jugant d’extrem ha donat bones impressions, hi ha motius per confiar en que de mediapunta (la seua autèntica posició) jugue millor, i cada vegada veig menys excuses perquè no jugue. I més encara, cada vegada queda menys perquè torne Sergio Canales, que a poc que jugue la meitat de bé de com ho ha fet quan les lesions li ho han permès, es farà un lloc en l’onze. En qualsevol cas, és indubtable que podem millorar en eixes posicions que han d’abastir Soldado de balons, cosa que no va passar diumenge.

Així que no falten motius per confiar en que la cosa pot millorar, en canviar la ratxa (sobretot jugant a Mestalla, on no guanya des del partit amb la Llagostera) i en poder tornar a estar on el València mereix estar ara mateix: entre el lloc sisé i desé de la classificació. Jo, amb no perdre merescudament contra equips com el Rayo Vallecano, ja en tindria prou. F.A.