Resultaria molt senzill carregar contra tot allò contra què es pot carregar: el patètic paper de tots i cada un dels jugadors, la manca total de reacció des de la banqueta, la insatisfactòria resposta en roda de premsa, etc. De vegades és encara més senzill culpar a altres factors, com l’extraordinari esforç de dimarts passat, l’absència de Soldado, l’estat de la gespa i l’actuació arbitral, però aquests són, en efecte, elements que motivaren que la derrota fora... igual d'incontestable. Però bé, en un afany per intentar mantindre en un segon plànol pensaments que només poden desembocar en que deixe d’agradar-me el futbol (o pitjor, el València!), se m’han ocorregut un parell d'idees sobre les quals debatre estos dies, fins que el València jugue un altre partit que ens faça oblidar este trauma (potser amb un trauma encara major?).
El primer que se m’ocorre és que cal debatre seriosament quin càstig imposaríem cadascú, si puguérem, contra el conjunt de persones que, d’una manera o una altra, van permetre que Isco eixira del València, o que no van ser capaços de fer que s’hi quedara. Entenc que Unai Emery té una part important de culpa, però ell ja ho ha tingut bé: s’anà a Rússia a passar fred entrenant a l’Spartak, pràcticament no he sentit parlar d’ell més que quan es publicaren unes fotos compromeses amb una dona (i les dues derrotes contra el Barça), i a més l’han fet fora abans que pugués acostumar-se al clima. Se m’ocorre, il•luminat per eixe exemple, alguna cosa similar al desterrament per a la resta d’involucrats en la fugida de Isco (potser hi influirien motius personals, però no deixa de ser criticable haver-lo deixat marxar). Així ens riurem tots una estoneta.
A més, també com a mode d’entretindre’ns en estos dies durs per al valencianisme, propose que creem iniciatives (o simplement creuem els dits, segons com li vinga a cadascú) perquè Isco marxe a la lliga anglesa, on és pretés per diversos equips. No només per no haver de presenciar jugades com la que protagonitzà contra els defenses-cons del València, que ja seria un bon motiu, sinó també per evitar que el Reial Madrid, en eixa tàctica que sembla tindre d’apuntar contra tots els mitjapuntes que valen la pena, el fitxe. Donats els que té –Ozil, Kaká i Modric, per no parlar dels qui poden jugar en eixa posició- i els que cada cert temps sonen en Marca com a candidats –Götze, Cazorla i Silva, per exemple-, no m’estranyaria que es fixaren en Isco, encara que Mou l’acabara posant de lateral esquerre. Perquè que Isco ens deixe en evidència amb la samarreta del Reial Madrid seria algo que no sé si suportaria.
En segon lloc, propose obrir una investigació sobre si són tècniques dopants del Màlaga, al•lèrgia a la paella o manca de fe en la Mare de Déu dels Desamparats el que va fer que Joaquín passara per ací pràcticament sense pena ni glòria i ara siga un crack una altra vegada. Sobretot perquè el fitxatge més car de la història del nostre club estigué ací en l'edat en què es suposa que arriba a la plenitud física, i ara torna a despuntar. Potser li passa com a Benjamin Button i, qui sap, tal vegada d’ací sis anys, si continua esta progressió, sonarà com a candidat al Baló d’Or i jugarà amb la Roja amb 37 anys. Si trobem el motiu del fracàs de Joaquín, a més, previndrem futurs fitxatges fracassats.
Òbviament són idees de bombero-torero, però a mi m’han ajudat a pensar en positiu (almenys, a riure jo sol) i pense que he de compartir, almenys per si no sóc l’únic que prefereix estes tonteries a la desolació.
Per últim, ha donat la casualitat que esta derrota ha ocorregut el mateix cap de setmana en què el Reial Madrid ha pegat una relliscada d’eixes que em fan treure un somriure encara que el meu equip haja merescut perdre per sis o set a zero (així de miserable sóc, sí senyor, m’alegren les desgràcies del Reial Madrid). Així, entre el que continue donant de si la roda de premsa de Mourinho, les declaracions que facen els jugadors quan vagen a algun acte publicitari i els articles de Diego Torres a El País sobre disputes en el vestuari, passaré una setmana més divertida del que cabria esperar. L'antimadridisme pot ser un refugi estos dies.
I és que ja dic, per mi és millor prendre’m-ho a risa, esperar a que arribe el següent partit, i veure com evoluciona açò, perquè si no, no podré sinó pensar que el partit contra el Bayern va ser l’excepció, i els partits contra Espanyol i Màlaga, la regla. F.A.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada