El València cada cop li sembla més a les ruïnes de l’estadi de Corts Valencianes.

El Cadis va tornar a deixar clares les carències i els dèficits del Club de Mestalla. Especialment en defensa i també quant a la creació de joc, al mig del camp. De nou van quedar negre sobre blanc que els números del València no són accidentals, sinó que responen a les mancances quant a la planificació feta des de la propietat, a les insuficiències de la plantilla des de la direcció tècnica i, encara més, al clima de campe qui puga que s’ha instal·lat tant en el cos tècnic com en una part de la pròpia plantilla. A ningú li agrada ser tripulant o passatger d’un vaixell que té rumb de col·lisió amb l’iceberg amb el naufragi quasi assegurat. 

Els números del València són per a tremolar. Amb 17 partits jugats només ha aconseguit la victòria en tres ocasions, i ara ja són vuit seguits sense aconseguir-la. Tres victòries, set empats i set derrotes no són xifres pròpies d’un equip com el València. Clar que la cosa pot començar a entendre’s quan recordem que es van vendre nou jugadors titulars dels que conformaven la plantilla de la temporada 2019-2020. 

Diuen els que saben del que passa portes endins del club que el clima és tòxic. Són molts els que se senten enganyats per la dupla Lim-Murthy, i encara més els que no poden entendre que no es prenguen mesures per a revertir la situació. Tant i més quan les lesions són autèntics torpedes en la línia de flotació de la capacitat de competir del Club. 

Amb una plantilla com la que n’hi ha, curta i amb molta gent sense l’experiència desitjable per als moments crítics, que Cillessen, Gabriel, Racic, Guedes o, fins i tot, Jason estiguen a la infermeria és un drama. Ahir va caure Gameiro, i ja veurem quin és l’abast de la lesió. 

El crèdit de Javi Gracia s’ha acabat després de no haver aconseguit més que una victòria en els darrers tretze partits jugats, i es parla a la premsa especialitzada que potser Peter Lim el despatxarà. Seria una benedicció per a Gracia que, si això passara, ho celebraria amb champagne francès. Però, seria un dolor més per a una plantilla i una afició que viu l’angoixa del descens tan a prop que fa pànic. Ja coneguem Lim, i si ha de substituir Gracia serà amb un amiguet seu o de Mendes, que encara tenim fresc el nom d’algun insolvent que ha passat per la banqueta de Mestalla. 

El partit d’ahir tampoc passarà a la història. El Cadis va fer més i millor que el València, simplement sent un equip ben plantat al camp i intentant sorprendre el València amb pilotes sobre l’àrea i imprimint velocitat a les transicions. 

Milloraren les prestacions defensives amb l’entrada de Guillamón, que aporta molt més que Mangala, però Correia va ser, de nou, un forat pel que els andalusos van fer molt de mal. Espino li va fer al portuguès un vestit XXL, i d’ahí vingué el gol de Lozano, amb una xilena espectacular. 

El València està coix. La banda esquerra, amb Gayà i Cheryshev va oferir molt més que la dreta, amb Correia i Musha, qui ha perdut frescura darrerament, segurament afectat per la responsabilitat. 

Quan els d’Álvaro Cervera es van posar per davant, al minut 59, es van encendre totes les llums roges a la banqueta de Gracia. Tragué tota la pólvora atacant, amb Blanco, Vallejo i Sobrino. 

Incomprensiblement va seure Wass i no a Correia, però, anècdotes a banda, el Cadis va poder sentenciar en un parell de contracops amb superioritat numèrica. No ho van aconseguir i ho pagaren.

Un centre magnífic del de Pedreguer, qui si no, va ser rematat de manera impecable per Maxi Gómez. Era l’empat amb el que acabaria el partit, i gràcies. 

Ara a Valladolid, amb un altre adversari que juga la mateixa Lliga que el València, la de la part proletària, la dels currants, la dels que lluiten per mantenir-se a la categoria lluitant fins a l’últim alé. 

En això ha convertit Peter Lim el València, un equip que cada cop li sembla més a les ruïnes de l’estadi de Corts Valencianes, aquell que alguna autoritat municipal haurà de donar l’ordre d’enderrocar en algun moment.