La màquina de Marcelino recobra l’efectivitat.

Foto Levante-EMV

Després d’alguns partits en els que el València va perdre gas i, sobre tot, efectivitat davant la porta contrària, anit a Mestalla l’afició va recuperar el somriure i va eixir reconfortada de l’estadi. A més de la golejada als de Paco Jémez, a més de superar amb suficiència l’eliminatòria copera, el debut immillorable de Vietto va ser una de les notícies estel·lars del partit.

Tres gols van alegrar el rostre d’un home que patia una sequera golejadora des de feia un any, sequera que va tindre com a penitència la burleta de la premsa de Madrid i, al remat, la seua eixida de l’equip dirigit per Simeone. Sabem que els homes de gol passen ratxes dolentes, tots, però també tenim l’experiència per a saber que eixes ratxes tenen principi i final. Tan de bo la de Vietto acabés ahir i, en endavant i per un llarg període siga un home tan efectiu com va ser-ho anit front a Las Palmas.

Quan les coses funcionen, passa això... que funcionen. Ahir el València va ser, durant la major part del partit, una màquina engreixada i ajustada per Marcelino. Va atacar amb convenciment i eficàcia, i es va saber replegar quan els canaris van posar més empeny en la partida. Totes les línies van estar a l’altura, i els jugadors van saber llegir sobre la gespa de Mestalla com estava el pati. En segons quins moments van, quasi, renunciar a la pilota deixant-la als peus dels de Jémez, esperant-los darrere i eixint amb rapidesa al contra colp. En altres fases, les més, contràriament, van gaudir de jugar al primer toc, triangulant, desplegant-se per les dues ales –ahir per les dues-, on la dupla Montoya-Pereira va ser més efectiva que altres dies; igual que la dupla Paulista-Vezo, solvents e l’eix de la defensa, especialment davant les pilotes parades des dels costats. Massa faltes, això sí, va concedir el València, tant en defensa com en atac.

El 4-4-2 ahir va eixir de categoria, de gran categoria. Zaza va lluitar com sempre, però en aquest partit no va marcar encara que va obrir molts espais per a Vietto, que va fer tres gols. Un balanç somniat per a qualsevol davanter debutant en un nou equip. Encara més si li afegim el golàs que va marcar des de 40 metres, un gol dels que queda en la memòria dels aficionats, com quedà un altre paregut de Pedja Mijatovic fa ja més de vint anys. Vietto va veure avançat el porter carnari, que havia jugat com defensa endarrerit dels seus i li va posar una pilota esplèndida que entrà per l’escaire sense que Lizoain pogués fer absolutament res.

Les bandes van funcionar com cal. Lato i Nacho Gil van estar tan a bon nivell com Montoya i Pereira, i no va fer falta la presència de Guedes, com va pasar a Canàries. Al centre del camp, Maksimovic i Kondgobia van fer el seu treball. Tots dos van estar a bon nivell en la recuperació i, també, incorporant-se a l’atac. El serbi, a més, va marcar un gran gol, magnífic en la seua execució. Cosa què també li aprofitarà per a guanyar confiança, pròpia i del mister, i això afavorirà que tinga més minuts.

Parejo, Rodrigo i Ferran Torres van eixir en el darrer tram del partit. Bé el madrileny, en la seua línia i el seu paper, i un poc més difuminat Rodrigo. Amb gran expectació, que n’hi ha i molta, va eixir el xicot de Foios, la darrera perla de Paterna. I l’home, una vegada més, va deixar molt bona imatge, magnífiques sensacions en una afició que hauria volgut veure’l més temps sobre el terreny de joc.

En resum: un molt bon partit d’un València que va passar per damunt dels de Jémez. Ara a esperar el proper sorteig de quarts de final. No vindria mal evitar als equips favorits, així que esperem que la fortuna siga amable amb els de Mestalla.