10/22/2017

Un València de pel·lícula destrossa al Sevilla.

Foto Levante-EMV
La d’ahir va ser una vesprada gloriosa de futbol que serà recordada pels socis que vam seure a la grada de Mestalla i pels què, per una altra raó, no van poder assistir al partit. En un encontre quasi perfecte dels xicots de Marcelino, eixe equip tan antipàtic que és el Sevilla va endur-se un cabàs de gols, quatre en concret.

Per motius aliens al futbol el dia d’ahir va ser molt especial i molt preocupant alhora, així que les dues hores d’espectacle futbolístic que vam viure les més de quaranta mil persones que vam gaudir del joc dels blanc i negres encara ven ser més balsàmiques per als ciutadans aplegats a l’Avinguda de Suècia. Es pot assegurar que dins de Mestalla els cinc sentits i les sis potències de cada espectador van gaudir del joc del seu equip, i tots ells van acabar fregant-se els ulls en mirar el marcador: 4-0 a tot un Sevilla que des dels darrers anys s’ha convertit en un dels equips als que més plaer dóna vèncer. I si és com ahir, de forma tan contundent com brillant, millor que millor.

Qui recorda ara les vesprades i les nits de les dues darreres temporades, pensa que està somniant o que ha despertat d’un malson. Quantes vegades ha eixit la parròquia valencianista avergonyida de la feblesa i el mal joc del seu equip els dos últims anys! Quantes! I ara, després que l’àrea de gestió del Club està integrada per professionals de gran nivell i no per amics de l’amo, l’equip carbura, funciona. Tan i més quan la direcció esportiva està en mans d’un home com Marcelino García Toral, i és que l’asturià li ha pegat la volta al València. Una dada per a obrir la boca amb admiració de propis i estranys: els de Mestalla han marcat vint-i-un gols en els darrers cinc partits, amb més de quatre gols de mitjana!

Però no són els gols l’única cosa a destacar, tot i que sabem que pots jugar com els àngels que si no marques no vas enlloc. El joc del València va admirar als seus aficionats, i si el joc com a bloc va ser un notable molt alt, el de dos dels seus homes va ser excel·lent amb matrícula d’honor. Ens referim a Gonçalo Guedes i Carlos Soler. No van ser els únics que van destacar, però tots dos van estar prou per damunt de la mitjana de l’equip. Entrant pel carril del 8 i el del 10, el valencià i el portuguès van provocar el pànic en la defensa andalusa durant els més de noranta minuts que va durar la partida. Particularment cal destacar el lusità, que ahir va marcar dos gols impressionats; dues jugades de crack absolut que van deixar els aficionats amb les mans unflades d’aplaudir i les veus enronquides per victorejar el seu nom, a més de provocar les abraçades de celebració a la graderia.

El seleccionador Lopetegui, que estava a tribuna amb la seua llibreta, va haver de prendre bona nota del recital de Soler, i també de les aportacions de Parejo, Gayà i Rodrigo, qui ha guanyat no sols finura i ganes, sinó un pes important tant per e l’equip com per a la grada. Si hi sumem un porter com Neto que sense estridències transmet seguretat sota els pals i dos centrals de gran categoria internacional, com són Paulista i Murillo, entendrem que la rereguarda valencianista ha assolit un nivell de solvència que fa molt de temps que no gaudíem.

Guedes va marcar un gol de bandera després de rebre una pilota profunda de Rodrigo. Galopà fins a la frontal de l’àrea andalusa, va trencar a un defensa, a un segon i va disparar fort i sec contra la porteria de Rico qui ni tan sols va poder veure com el baló entrava per l’escaire. Eren els minuts finals de la primera part en la que el València havia controlat prou bé el partit, però en la que el Sevilla havia amenaçat com s’esperava. Algunes pèrdues de baló en la línia de tres quarts, particularment desesperants per als aficionats per part de Parejo y Kondogbia havien provocat l’ensurt a Mestalla, però d’aquí no passà la cosa.

En la segona part els de Marcelino van anar a més. Parejo s’assegurà el timó i Kondogbia es va fer imperial en el mig del camp. A poc d’iniciada, el francès li va furtar la cartera a l’amic Banega –poc estimat per la graderia-, li la posà a Guedes, aquest a Rodrigo i l’hispà-brasiler va veure a Zaza, qui amb calma i classe va batre novament Sergio Rico per a joia dels aficionats valencianistes. Quan el partit entrava ja en la recta final, Santi Mina –qui havia entrat per Zaza- va rebre una pilota de Guedes en un nou contra colp del València i va fer el tercer. Però, la festa no havia acabat, per a desgràcia dels de Berizzo: ja en el temps de descompte, Kondogbia va recuperar una pilota que va tirar llarga a Guedes, el qual, com havia fet davant el Betis la setmana passada, encara tenia gasolina per a llançar-se com un posés contra la porteria sevillista i va batre novament el porter andalús. Allò va ser el deliri.

Una festa, i grossa, la que vam viure ahir aquells que vam sentir tantes emocions que ens permeten, a hores d’ara, recuperar una il·lusió i una identificació amb el nostre equip que fa molt de temps no teníem. Que dure i que la temporada siga tan intensa i tan feliç com la que vam viure ahir dissabte.