Tres gols a zero és un resultat ample en el futbol d'avui,
però els guarismes no reflecteixen la realitat del que es va viure ahir a
Mestalla. Tres gols i quatre punts, per l'avantatge pel gol average particular
amb el Betis.
El València jugà amb foc amb el Betis i a punt va estar de
cremar-se. Res a veure amb les Falles, no obstant. Una parada miraculosa de Diego Alves salvà els de Mestalla de
l'empat, un gol que d'haver-se materialitzat hauria posat molt costera amunt
l'encontre per als homes que entrena Ernesto Valverde. Els aficionats
valencianistes van eixir anit de Mestalla amb un regust de boca agredolç: d'una
banda pel bon resultat, excel.lent; d'altra, per la incapacitat del seu equip
per a dominar amb claredat un partit que va jugar amb superioritat numèrica des
del minut quinze de la primera part.
On es va notar que el València tenia un home més? El Betis,
particularment en la quasi totalitat de la segona part, va atacar i va fer
recular els valencianistes pràcticament fins a la frontal de l'àrea pròpia. El
VCF no tenia superioritat en defensa, no controlava el centre del camp i
atacava amb clara inferioritat numèrica. Com és possible?
El partit amb el Llevant es va empatar en el darrer instant
de l'encontre. Amb l'Athletic, a San Mamés, es van pedre els tres punts tot i
jugar millor que els bascos. Anit el nerviosisme es mastegava a la grada,
espantat el respectable per la possibilitat de que en qualsevol pilota que
Beñat penxava a l'àrea vinguera un remat i amb ell l'empat.
No és que el València jugara mal, és que no se sabia a que
jugava. L'equip va semblar desequilibrat, i va ser més perillós per la dreta, amb Pereira
i Feghouli, que per l'esquerra amb Guardado i Jonas. Mentre l'algerià va ser un
malson per al seu marcador, el mexicà poques coses va aportar a l'encontre. I
Jonas, tot i l'excel.lent gol que va marcar ja en les acaballes del descompte,
resulta poc fiable com a home per a decidir un encontre complicat com el
d'ahir.
El centre del camp no acaba de carburar. L'equip està coix
de l'esquerra, als homes de punta (Soldado o Valdez) li van arribar poques
pilotes en condicions, i el míster no va donar amb la fórmula per a
neutralitzar els atacs dels impetuosos xicots de l'equip de Sevilla. Vam
mantindre la porteria a zero, i eixa és una gran notícia. Però, no és l'única,
atés que també n'hi ha de negatives. La més important, que el València no és un
equip solvent, no sap imposar-se, ni per qualitat ni per la seua jerarquia dins
el futbol espanyol. És molt limitat, no és fiable, no espanta els contraris, no
genera suficient respecte.
I ahí estem, patint per una plaça de Champions que anem a
jugar-nos amb el Màlaga, la Reial Societat, el Getafe, el Betis, el Rayo Vallecano... Veure-ho per
a creure-ho!!!
Els partits que resten fins al final de la temporada van a
ser a cara de gos. Tots sense excepció. I el pròxim, a Madrid, davant l'Atleti,
el VCF haurà de jugar sense Rami i sense Feghouli, per acumulació de targetes.
I ja veurem com evolucionen les lesions: la de Ricardo Costa, la de Soldado
(que ha patit mal avui, en la jugada del penalty) i... la d'Albelda, qui s'ha
lesionat mentre calfava a la banda per evitar ser atropellat per un jugador del
Betis. Mala sort. A Madrid, però, al Calderón, caldrà alguna cosa més que sort.
Caldrà contundència defensiva davant Falcao i companyia i claredat definitòria
davant Courtois i la seua defensa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada