Futbol i sentiment: Albelda és el del poble

Diu un amic nostre que en un equip de futbol, com a mínim, el porter i el defensa central han de ser del poble. Albelda no és ni goleiro ni defensa, però és valencià i valencianista. I és valencià perquè va nàixer a la Pobla Llarga fa trenta cinc anys i és valencianista perquè si el futbol és un esport per a sentimentals, David ho és. No és un un mercenari, és un xic que treballa on ha volgut treballar tota la vida. Més jugadors amb eixa característica ens farien falta.

Si no hi ha emoció irracional, és a dir, no subjecta a la raó racionalitzable, no pot haver identificació amb els colors, amb la samarreta d'un club de futbol. N'hi ha homes que han defensat la samarreta del València i uns mesos abans de fitxar per l'equip no haurien sabut situar la ciutat en un globus terraqui. Molts han vingut de fora (d'altres terres d'Espanya i d'arreu el món) i s'han compromés i han arribat a sintonitzar sentimentalment amb l'afició. D'altres han estat treballadors del futbol que han passat pel VCF com havien passat per uns altres equips abans i passarien després per altres: sense donar-ne ni un gram de sentiment més de l'imprescindible. Simples mercenaris. Qualsevol seguidor del VCF sap posar noms en cadascun dels dos grups. 

N'hi ha un altre col.lectiu que són els valencians. I està clar que són uns professionals nascuts a terra nostra o criats en ella des de menuts (encara que siga futbolísiticament parlant), que sempre han aportat un plus d'identificació amb el Club, i han afegit eixe factor que no es possible comprar, per elevada que siga la xifra del contracte: que és allò que en diuen sentir els colors del club. 

N'hi ha una llarga llista que anem a estalviar al lector. No obstant, la majoria, sinó tots, coincidirem que David Albelda és un d'ells. Avui, contra el Getafe, no sols ha estat el capità, ha estat el general, indiscutit i indiscutible. El darrer gol l'ha marcat Valdez (el seu rendiment en la relació minuts/gols és impressionant), però els Déus del futbol li l'han anotat a David Albelda. Ha lluitat amb ungles, dents i furia per una pilota que ha esdevingut l'inici de la jugada que ha posat, -materialitzada pel guerrer guaraní- el 4-2 final al marcador. 

El partit, una pura locura. Un gol en els segons inicials, dos a zero en el minut sis però... per mantindre la marca de la casa hem patit el que no està escrit una altra vegada. Marca el Getafe i posa el 2-1; marca el València i fa el 3-1. Respirem, avui anem a acabar la nit tranquils? , ens preguntem els aficionats a la grada. Ni pensar-ho: el Geta fa el segon i tots els espectres del mal comencen a sobrevolar Mestalla. Cada atac dels madrilenys són un ai! El rellotge no avança. El Geta apreta de valent i l'amenaça de l'empat és constant. El partit és d'anada i tornada, i ahí apareix un xicot de la Pobla Llarga, David de nom, que és un general de quatre estreles en la bocamànega: i mana, i lluita ferotge com si la vida li anara en cada disputa de baló. En una d'elles se'n fa amb la pilota i pocs segons després un company l'ha posat dins la xarxa defensada per Moyà. El respectable respira, -respirem, que això a la grada es nota, se sent-, ens relaxem i eixim contents i admirats per què un dels nostres ens ha assegurat els tres punts. Avui hem guanyat. I ens sentim feliços per haver assistit a un espectacle que sense sentiments, sense passió és això, un espectacle més o menys divertit. Amb sentiments, amb orgull, amb passions, és futbol. 

A més que el camp ha corejat el seu cognom, molts ens hem dit ben fort, en valencià col.loquial, és clar: Visca Albelda i la mare que el va parir!