El València finalitzà a Osca una temporada mediocre, que acaba en el lloc 13é, i amb un campió que l’ha doblat en punts.

Peter Lim i la seua quadrilla han aconseguit empitjorar més encara els seus registres: que el València haja realitzat una de les pitjors temporades de la seua història, i que l’equip de Mestalla ja sume tres de les cinc més dolentes del Club en els 103 anys de vida sota la seua direcció. 

El València entrenat per Javi Gracia va ser un desastre d’equip, i va haver de tornar Voro González per a evitar el pou negre de la segona divisió. L’equip que havia aconseguit sumar 36 punts (de 102 possibles) en 34 partits amb el navarrés, ha sumat 7 (de 12 possibles) en els 4 que ha estat dirigit pel de L’Alcúdia. 

Comptat i debatut, el València ha quedat en la posició tretzena, amb 10 partits guanyats, 13 empatats i amb 15 derrotes. No ha aconseguit sumar dues victòries consecutives i, el que és pitjor, n’ha rebut més gols dels que ha marcat, tot i que ha marcat prou. 

El València ha aconseguit 50 dianes aquesta temporada, i és el vuité equip més realitzador. De fet, els que han marcat més són els vuit primers de la classificació (empatat amb el Betis). En canvi, és el 10é equip al que li han foradat la porteria en més ocasions, sis dels quals han quedat per sota en la classificació final. Una dada més: l’equip que ha quedat l’últim, l’Eibar, sols ha encaixat dos gols més que el València, i això que a Mestalla fa una setmana va rebre quatre. Unes xifres que posen negre sobre blanc una evidència: el València ha perdut una de les característiques del seu genoma: la fortalesa defensiva. 

Això és el que Voro ha aconseguit corregir en els quatre partits que ha estat a la banqueta: l’equip ha marcat 7 gols i sols n’ha rebut 2 (Sevilla i Eibar). El de l’Alcúdia ha jugat amb 5 defenses, i l’equip ha posat el forrellat a la porteria amb Cillessen jugant a bon nivell. Ahir, per exemple, a L’Alcoraz, va sostindre a l’equip davant un Osca que estava jugant-se la vida... i la perdé.

Els números de la classificació són paorosos per al València, especialment si els comparem amb els dels equips amb els que històricament ha competit. L’Atlètic de Madrid ha quedat campió, amb justícia, i ha doblat els punts obtinguts pels de Mestalla: 86 contra 43!!! El Reial Madrid li n’ha tret 41, 36 el Barça i 31 el Sevilla. Quasi res! El Vila-real, que ha marcat la ratlla dels equips europeus li n’ha tret 15 punts d’avantatge. Per darrere, el València ha quedat a 9 punts del descens, precisament els de l’Osca al que ahir no va aconseguir vèncer.

Altres apunts menys importants però significatius: El València ha perdut els dos partits amb l’Atlètic de Madrid (1-4 gols en el global), va guanyar i va perdre amb el Reial Madrid (4-3 gols en el global), va empatar i va perdre amb el Barça (4-5 gols en el global) i ha perdut els dos partits amb el Sevilla (0-2 gols en el global).

En conclusió una temporada entre penosa i mediocre, que ha estat un calvari per a jugadors i afició, mentre que el de Singapur continua a la seua. Penosa perquè el València i la seua història no quadren amb el que s’ha vist al llarg de la Lliga que ara ha finalitzat. Mediocre en tants partits com, per exemple, el d’ahir. 

A Osca, el València va eixir en “Modo Voro”, dues línies de cinc i quatre, juntets i a resistir. Clar i, a ser possible, aprofitar el contracop o les pilotes parades per a sumar al marcador. Ahir el València va tardar minuts i minuts en passar del mig del camp. Semblava mentida, però la pilota no va creuar la línia fins al minut 10, i és que els de Pacheta escanyaven de valent. 

Rafa Mir (sembla que un objectiu d’incorporació per a la temporada vinent) i Sandro van ser un perill constant. Quant al segon, un mal de cap per a Correia i Paulista, va fer falta que els pals ajudaren Cillessen en dues ocasions. El neerlandés, amb tot, va ser un dels destacats de la partida. Amb Kang In, que no va parar d’intentar desbordar els seus defensors, i els va obligar a un esforç important per subjectar-lo. Guedes també va donar mostres del que val, però ahir no va tindre l’efectivitat d’altres dies. 

Bé, la bona qüestió és que la temporada ha acabat. Ja es parla que Bordalás serà el nou entrenador. Una notícia que, després la temporada decebedora del Getafe, tampoc és per a tirar coets. El problema és que Lim, Murthy i la seua colla tornen a començar la casa per la teulada. I així no anirem enlloc. Tant de bon ens enganyem.  

Mestalla tornà a parlar ahir, i ho va fer amb contundència.

Només amb 2.689 espectadors a les grades del vell Mestalla va quedar clar que a la parella Lim i Murthy no els serà possible seure a la Llotja. I això en un partit en el que el València marcà al minut 3, i que abans de fer-se la mitja hora de joc el marcador ja senyalava un 3-0. 

Costa de creure que el València tinga una gerència tan d’esquenes a l’afició. Costa de creure. 

Haurien pogut entrar cinc mil aficionats, pagant eh, pagant. Què van fer Lim i Murthy? Doncs posar les entrades més cares que mai. Per què? Com és possible? Quin era l’objectiu? Ingressar uns pocs milers d’euros? No, l’objectiu és que quedara clar qui mana. 

Està clar que Lim és d’aquells de “La matí perquè era meua”, o del “meua o de ningú”. És un sàtrapa abusador que va voler castigar l’afició per la manifestació de la setmana passada. Que van guanyar Lim i Murthy? Res, tret de fer sentir qui és el propietari. Qui va ser perjudicat? Doncs l’equip, que tant ha trobat a faltar el suport dels aficionats durant els 442 dies que han jugat sense públic. 

L’Eibar de Mendilibar venia amb cara de mort a Mestalla i, efectivament, va eixir degollat. Van marxar cap a Euskadi com a equip de segona divisió per a la propera temporada. Els xicots de Voro no els van deixar opció. En mitja hora havien fet tres gols entre Soler i Guedes, i els bascos controlaven la pilota però no mossegaven. 

Mendilibar s’havia enganyat i va rectificar, tot traguent al camp Bryan i Enrich, dos hòmens que haurien d’haver jugat d’inici pel com van activar l’equip basc. Aviat retallà distàncies l’andalús i el menorquí va estavellar una pilota al pal. Tot i amb això, a poc de començar la segona part, Guedes va posar el definitiu 4-1 al marcador en rematar una pilota perfecta servida des del costat dret per Maxi Gómez. Dos gols del portugués i dos de Soler, una parella que ha acabat la temporada en plena forma. 

Les dues mil sis-centes vuitanta nou veus que acompanyaren el València en el darrer partit de la temporada a casa no es van cansar de corejar els càntics habituals. En especial aquell que diu “Mestalla es pregunta”. La resposta és la de la seua afició: “Som la força del València”. 

A Lim i Murthy, clar, això els resultarà naïf, ingenu, infantiloide. Però s’enganyen. La bona qüestió és què, encara que han passat anys per ací, encara no han entés res. No han entés res de res. Sols veuen la part material, l’empresarial, l’econòmica. No han entés que el futbol, encara més en equips com el València, és molt més que negoci, amortitzacions i beneficis. Serà naïf, serà. Però no n’hi ha més cera que la que crema. 

Mestalla tornà a parlar ahir, i ho va fer amb contundència: LIM GO HOME.

A Sevilla, un partit sense massa història i una derrota per la mínima

El peix de la temporada ja està venut. Poca cosa queda més que acabar-la amb la màxima dignitat possible i, ojalà, donant-li alguna alegria a la castigada i irritada afició xota. Ahir es presentava una magnífica ocasió per haver-li regalat una victòria a la parròquia de Mestalla, tot xafant-li la guitarra a un equip tan antipàtic com el Sevilla FC. Doncs no. La victòria dels de Lopetegui, tot i que curta, va fer que Voro i els seus xicots tornaren a casa amb la butxaca buida. 

El partit no passarà a la història, per suposat. Els dos equips van competir, cadascú a la seua forma i manera actual. El Sevilla, amb molts titulars en la banqueta, es va fer càrrec de la pilota i d’atacar sense massa virulència. El València, sense la tremolor de cames d’altres partits, amb un 5-4-1, ben juntetes les línies, concentrats en evitar les incursions dels andalusos per les bandes, especialment per la de Navas i Suso. 

La defensa disposada per Voro va complir durant tot el primer temps. Correia i Lato pels costats, i tres centrals, Paulista, Guillamón i Ferro, van ser suficients per a parar el Sevilla. Davant, amb Maxi en punta, Guedes va ser el millor, amb la col·laboració de Soler especialment. Vallejo, sempre un guerriller fogós, també va aportar la seua. Al descans es va arribar amb empat a zero al marcador. 

La segona part va ser distinta, ja que el València va eixir amb més intensitat, la qual cosa va fer que Lopetegui tirara de titulars per a lluitar pel partit. En el minut 58 entraren Fernando, Papu Gómez i Acuña, i set minuts després vingué el gol d’En-Nesyri: una pilota filtrada per Fernando quan el marroquí estava literalment fregant el fora de joc entre els centrals, va donar-los el gol de la victòria als andalusos. El VAR ho va validar.

Curiosament, el gol va arribar quan més i millor estaven jugant els de Voro, però s’ha de reconèixer que els canvis de Lopetegui van posar-li una marxa més al Sevilla. Més tard entraren Ocampos i Rakitic, així que els del Pizjuán acabaren jugant amb el seu equip de gala.

 

No li va perdre la cara al partit el València, i Voro va donar entrada a Piccini i Cheryshev primer, i a Gayà, Gameiro i Musha poc després. Ho van intentar, però no ho van aconseguir i l’alegria desitjada no es va materialitzar. 

Queden dos partits, un d’ells amb públic a la graderia de Mestalla. Potser la tranquil·litat per la classificació i l’empenta dels pocs milers d’aficionats que puguen assistir-hi permeten tancar aquesta ominosa temporada amb la major dignitat possible.  

Revolta popular i victòria tranquil·litzadora.

Un dia després que una part significativa de l’afició del València ixquera al carrer a dir a crits “Lim Go Home”, també amb pancartes i samarretes, l’equip va sumar tres punts davant el Valladolid. El nostre particular Senyor Llop, que no és precisament el de Pulp Fiction sinó un senyor de l’Alcudia, va aconseguir que l’equip resistira i, finalment, guanyara.

Era el més important: sumar, i fer-ho a més davant un equip que està ocupant posicions perilloses en la classificació, i al que li queda un calendari ben difícil. 

La permanència del València, contràriament, està pràcticament assegurada després d’aquesta victòria. Però, al club de l’Avinguda de Suècia les aigües baixen i baixaran ben turbulentes. Després d’ahir l’afició, uns de forma activa, altres des de la distància, van dir-li a Peter Lim, a Anil Murthy i a Meriton que son persones i empresa non grates. Són massa les mentides, els errors i els menyspreus. Faltava, per si no hi havia prou, que el de Singapur es despenjarà amb un tweet tan insolent com a perdonavides com el que va manar escriure després de veure la rodalia de Mestalla plena de gent; una ciutadania que mai el deixarà vindre en pau a la llotja de l’estadi. 

Si ja havien sigut ofensives amb anterioritat, la resposta de Meriton a la protesta ha resultat el punt de no retorn per a una afició primer decebuda, després preocupada, més tard irritada i ara, al final, senzillament farta de tanta supèrbia, tanta mala gestió i tanta ofensa als sentiments valencianistes. 

Mai sabrem si en una temporada sense pandèmia, amb Mestalla ple a vessar, els de Meriton haurien pogut aguantar. Mai ho sabrem. Però sí que és raonable imaginar que Peter Lim i Anil Murthy mai veuran tranquils un partit a la llotja del casal blanc i negre. Mai. ¿Quin propietari serà eixe que ni tan sols podrà acostar-se a visitar la seua propietat, a veure jugar el club que va comprar de rebaixes?

Plegar és el millor que podrien fer. Quant més aviat millor. Que recupere els diners que puga, que és el que els interessa als singapuresos, i que marxen d’una bona vegada. Mentrestant, queden tres partits per a acabar una temporada per a oblidar.

Va ser el d’ahir un partit que finalitzà amb un resultat al marcador que no reflectia el que s’havia vist sobre el terreny de joc. 

El primer temps va ser clarament dels castellans, que van jugar més i millor; que posaren més intensitat i que van ser més capaços de controlar els nervis que els de Voro. En el minut 7, Cillessen va desviar dues pilotes que haurien pogut ser gol i que, segur, haurien canviat la història de la partida. El València, de nou amb tres centrals, va patir les empentes dels de Sergio González sense acostar-se ni tan sols a la porta de Massip. 

Això fins al temps de descompte abans d’anar als vestidors. Wass guanyà una pilota per dalt per pura intensitat i li la passà a Soler, aquest a Guedes, i el portuguès a Gayà. El de Pedreguer posà una pilota potentíssima en paral·lel a la porta castellana. Wass intentà tocar-la de tacó però resulta ser un canyo i el baló va arribar als peus de Maxi que va empentar-la en estar on cal que estiga un 9. 

En tornar del descans, a penes dos minuts després, Soler furtà un baló en el carril del 8 i va avançar amb la pilota al peu. Va aixecar la vista i va veure la diagonal de Maxi, perfecta. Li la va servir on més mal podia fer l’uruguaià, qui va afusellar Massip per segona vegada.

 

Arran d’aquí, amb eixa exhibició d’efectivitat, el València va ser un altre. Encara que no va treure ni un corner en tot el partit, mentre que va cedir una desena, el partit va estar bastant controlat. Correia, potser el jugador que més ha creixcut durant la temporada, va fer el tercer gol que arrodonia un marcador tant contundent com feia temps no veiem a Mestalla. 

Vam tornar a confirmar-se les tremendes dificultats que té l’equip per a treure el baló jugat des de darrere, com vam confirmar que la consigna de Voro era estar ben junts en dues línies de defensa i resistir. Aguantar i resistir els atacs castellans. El ben cert, també cal dir-ho, és que el València va tindre ahir més èxit en la defensa de les pilotes aèries sobre la porta de Cillessen. Mantindre la porta a zero seria una magnífica notícia per als tres partits que falten. 

L’afició s’haurà alegrat, lògicament amb la victòria i la permanència, però els problemes estructurals estan ben clars. Una gestió desastrosa, tan absurda com prepotent, han dut a que un històric dels clubs europeus estiga travessant una crisi esportiva i institucional.

Amb Peter Lim no n’hi ha eixida possible. Ja no queda altra opció que la que dissabte va cridar-se a la manifestació de protesta i rebuig: LIM GO HOME.

El València va competir i caigué amb dignitat. Però, queda a sis punts del descens.

Tal i com va la temporada, ja en el tram d’un final que genera angoixa entre la parròquia de Mestalla, la visita del Barça era inoportuna. Tant i més perquè els culés, després de caure sorprenentment amb el Granada, no es poden permetre més errors si volen lluitar pel campionat.

El València, massa que ho sabem, és un equip que s’aguanta amb agulles de cap. Fràgil i vulnerable, ha patit la desídia i l’arrogància d’un propietari i un encarregat que figuraran per sempre en les pàgines més negres del futbol europeu. 

Començava al partit amb els de Gracia a sis punts del pou del descens, pels resultats positius d’alguns dels equips que estan per baix. La vora del barranc està massa a prop, i els nervis estan a flor de pell. Les alarmes estan enceses, i veurem què passa diumenge vinent quan el Valladolid, que està a un punt del forat negre, visitarà València. 

El Barça va eixir dels vestidors amb una samarreta encoratjant a les víctimes de bullying a denunciar-ho i decidit a colpejar al València el més ràpidament possible. Pràcticament, amb la primera llarga possessió de pilota, quan encara el València no l’havia tocat, Pedri no va fer gol per molt poc. A continuació, Araujo va trobar-se amb Cillessen, qui va evitar que l’uruguaià inaugurara el marcador. 

Poc a poc, però, els de Mestalla van anar tranquil·litzant-se i van consolidar dues línies defensives ben compactes. Amb una reraguarda de cinc, amb Lato incrustat com a tercer central, una línia de quatre ben compacta, i Maxi dalt, esperant caçar alguna pilota. Era difícil per als catalans entrar pel centre, però ausades que ho van intentar, amb tocs exquisits, amb parets impossibles, però sense gol. 

Els de Koeman, ahir en la grada per sanció, també ho van provar posant pilotes sobre l’àrea. Especialment Jordi Alba, un autèntic mestre en la matèria, que va ser un malson permanent de Correia i la resta de la defensa. Per ahí vindria la fuita que acabaria amb les il·lusions blanc i negres. 

Amb el zero a zero al marcador arribà el descans, i en la represa, a penes quatre minuts després, un contracop preciós a càrrec de Soler i Guedes acabaria en un corner i el gol de Paulista. Soler va conduir amb categoria i li posà una pilota avançada al portugués en carrera, qui va desfer-se de Piquè i xutà un poc escorat a l’esquerra. Ter Stegen evità el gol i la pilota se’n va anar al cantó. Soler l’executà, el portar del Barça entropessà amb Pedri i Paulista rematà a la xarxa lliure de marca. El València es posava per davant, i com la il·lusió no costa diners, el valencianisme es posà a somniar. Tant i més quan a la jugada següent Correia rematà per dalt una pilota a la que el porter alemany no hauria pogut arribar. Un gran ensurt per al Barça. 

Poc va durar l’alegria, tanmateix. Concretament set minuts. Els que va tardar Jordi Alba en posar una altra pilota d’excel·lència sobre l’àrea menuda per a De Jong. La mala estrella del València, la que l’acompanya tota la temporada, aparegué de nou. Toni Lato va desviar la pilota amb el braç estés: penalty inapel·lable.

Llançà Messi, desvià Cillessen, però Busquets va posar la pilota a la menuda, rematà Pedri, rebutjà Paulista i... aparegué Messi per esmenar el seu error. 

Després de l’empat el Barça es va fer amo i senyor del partit. Tocava i tocava, entrava per un costat, per l’altre, pel centre, i el València no donava senyals de vida. Particularment el seu entrenador, per a qui la banqueta sembla un forat negre i els canvis un recurs innecessari. 

Alba tornà a posar una pilota mil·limètrica, de Jong rematà, desvià Cillessen i Griezmann la posà dins la xarxa. Tot estava vist per a sentència. Encara més quan una falta en la frontal de l’àrea li va valdre un gol marca de la casa de Messi. Havia fallat els vint-i dos anteriors, però l’home va tindre l’encert precisament a Mestalla. Coses que passen. El València semblava mort i soterrat.

Doncs no. En això aparegué Carlos Soler. Es va inventar un autèntic míssil, admiració de propis i estranys, que entrà per l’escaire dret de Ter Stegen. 2-3 reflectia el marcador i tots ens vam posar a somniar de nou. Quedaven set minuts.

Però no, no va poder ser. Els tres punts van eixir rumb a Barcelona, i el València i el valencianisme van quedar-se sense premi. Només el de la dignitat, el d’haver caigut amb honor davant un rival que està molt per damunt d’aquest València, massa per damunt. Eixa és la trista realitat.