Tal i com va la temporada, ja en el tram d’un final que genera angoixa entre la parròquia de Mestalla, la visita del Barça era inoportuna. Tant i més perquè els culés, després de caure sorprenentment amb el Granada, no es poden permetre més errors si volen lluitar pel campionat.
El València, massa que ho sabem, és un equip que s’aguanta amb agulles de cap. Fràgil i vulnerable, ha patit la desídia i l’arrogància d’un propietari i un encarregat que figuraran per sempre en les pàgines més negres del futbol europeu.
Començava al partit amb els de Gracia a sis punts del pou del descens, pels resultats positius d’alguns dels equips que estan per baix. La vora del barranc està massa a prop, i els nervis estan a flor de pell. Les alarmes estan enceses, i veurem què passa diumenge vinent quan el Valladolid, que està a un punt del forat negre, visitarà València.
El Barça va eixir dels vestidors amb una samarreta encoratjant a les víctimes de bullying a denunciar-ho i decidit a colpejar al València el més ràpidament possible. Pràcticament, amb la primera llarga possessió de pilota, quan encara el València no l’havia tocat, Pedri no va fer gol per molt poc. A continuació, Araujo va trobar-se amb Cillessen, qui va evitar que l’uruguaià inaugurara el marcador.
Poc a poc, però, els de Mestalla van anar tranquil·litzant-se i van consolidar dues línies defensives ben compactes. Amb una reraguarda de cinc, amb Lato incrustat com a tercer central, una línia de quatre ben compacta, i Maxi dalt, esperant caçar alguna pilota. Era difícil per als catalans entrar pel centre, però ausades que ho van intentar, amb tocs exquisits, amb parets impossibles, però sense gol.
Els de Koeman, ahir en la grada per sanció, també ho van provar posant pilotes sobre l’àrea. Especialment Jordi Alba, un autèntic mestre en la matèria, que va ser un malson permanent de Correia i la resta de la defensa. Per ahí vindria la fuita que acabaria amb les il·lusions blanc i negres.
Amb el zero a zero al marcador arribà el descans, i en la represa, a penes quatre minuts després, un contracop preciós a càrrec de Soler i Guedes acabaria en un corner i el gol de Paulista. Soler va conduir amb categoria i li posà una pilota avançada al portugués en carrera, qui va desfer-se de Piquè i xutà un poc escorat a l’esquerra. Ter Stegen evità el gol i la pilota se’n va anar al cantó. Soler l’executà, el portar del Barça entropessà amb Pedri i Paulista rematà a la xarxa lliure de marca. El València es posava per davant, i com la il·lusió no costa diners, el valencianisme es posà a somniar. Tant i més quan a la jugada següent Correia rematà per dalt una pilota a la que el porter alemany no hauria pogut arribar. Un gran ensurt per al Barça.
Poc va durar l’alegria, tanmateix. Concretament set minuts. Els que va tardar Jordi Alba en posar una altra pilota d’excel·lència sobre l’àrea menuda per a De Jong. La mala estrella del València, la que l’acompanya tota la temporada, aparegué de nou. Toni Lato va desviar la pilota amb el braç estés: penalty inapel·lable.
Llançà Messi, desvià Cillessen, però Busquets va posar la pilota a la menuda, rematà Pedri, rebutjà Paulista i... aparegué Messi per esmenar el seu error.
Després de l’empat el Barça es va fer amo i senyor del partit. Tocava i tocava, entrava per un costat, per l’altre, pel centre, i el València no donava senyals de vida. Particularment el seu entrenador, per a qui la banqueta sembla un forat negre i els canvis un recurs innecessari.
Alba tornà a posar una pilota mil·limètrica, de Jong rematà, desvià Cillessen i Griezmann la posà dins la xarxa. Tot estava vist per a sentència. Encara més quan una falta en la frontal de l’àrea li va valdre un gol marca de la casa de Messi. Havia fallat els vint-i dos anteriors, però l’home va tindre l’encert precisament a Mestalla. Coses que passen. El València semblava mort i soterrat.
Doncs no. En això aparegué Carlos Soler. Es va inventar un autèntic míssil, admiració de propis i estranys, que entrà per l’escaire dret de Ter Stegen. 2-3 reflectia el marcador i tots ens vam posar a somniar de nou. Quedaven set minuts.
Però no, no va poder ser. Els tres punts van eixir rumb a Barcelona, i el València i el valencianisme van quedar-se sense premi. Només el de la dignitat, el d’haver caigut amb honor davant un rival que està molt per damunt d’aquest València, massa per damunt. Eixa és la trista realitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada