La classe mitjana proletaritzada, una victòria del VCF amb el mono de treball

El València va inaugurar el curs futbolístic 2013-2014 amb una victòria que no va ser gens fàcil, que va fer patir els aficionats per la incertesa del resultat, però que també va confirmar que la il.lusió que l'equip ha despertat en la pretemporada es recolza en un grup consistent, un equip seriós de futbolistes, dirigits per un home assenyat. 

En una competició adulterada per la televisió, cada vegada més rígida socialment en funció de la injustícia en el repartiment dels ingressos pels drets de retransmissió, una victòria com la que el VCF va obtindre davant el Màlaga de Bernd Schuster ha de ser valorada doblement. La temporada passada aquest equip, aleshores entrenat per l'enginyer Pellegrini, va estar moltes jornades en la zona noble de la Lliga. Cert és, no obstant, que a Mestalla va rebre un memorable 5-1, amb quatre gols en cinc minuts que van provocar l'èxtasi de la graderia. 

Enguany, descapitalitzat en pressupost i en jugadors, el Màlaga haurà de lluitar per a demostrar si encara forma part de la classe mitjana o ha descendit socialment i n’és un equip més de les sofrides classes populars. 

I és que l'aristocràcia oligàrquica que constitueixen el Barça i el Reial Madrid cada vegada estan més lluny en pressupost dels altres divuit equips de la competició espanyola. Mentre que l'equip de Florentino Pérez ha gastat més de 75 milions i el de Sandro Rossell 60, la resta dels equips, els divuit, han pogut invertir 100 milions. El València, per exemple, ha venut el seu golejador (Soldado) per 30 milions i ha volgut substituir-lo per un jugador (Postiga) que ha costat la dècima part. Si efectivament s'incorpora Pabón (tot sembla indicar que així serà), afegirà 7 milions més a la despesa per mantindre la capacitat golejadora, en total una tercera part d’allò ingressat per la venda. Clar que en el cas del València, si més no, el problema de la insuficiència econòmica no és sols culpa de les televisions, sinó dels dies de vi i roses que vam viure quan pensàvem que n’érem rics de família i gastàvem el que no teníem.

Actualment, allò que l'aristocràcia futbolística està aconseguit és devaluar l'abans Lliga de les Estreles. Els dos oligarques incorporen figures mundials, mentre que la resta dels equips han venut les joies de les seues corones (Soldado, Negredo, Falcao, Aspas, Navas...) per poder resistir. Si la cosa no canvia, i no porta traça, la Lliga espanyola serà cada cop menys competitiva, i més enllà dels dos abusadors, sols quedarà un grup lluitant pel bronze i la quarta plaça, i un altre grup lluitant per no baixar a segona divisió o, com el Depor enguany, per no desaparèixer. 

I el partit d'ahir a Mestalla? Doncs Djukic ho va dir en la sala de premsa: "Hem guanyat sense jugar bé, però ens hem posat el mono de treball". La realitat està clara: la classe mitjana del futbol espanyol haurà de proletaritzar-se encara més si vol resistir. I el VCF d'ahir va treballar de valent, amb ganes, amb empenta, sense girar-li la cara a la solvència d'un Màlaga que va teixir una teranyina estreta al mig del camp que asfixiava els valencians.

Si es fa un repàs per línies, tot va estar bé. Malgrat això, el resultat del joc del conjunt no va ser bo. El mig del camp dels andalusos va ser dur de pelar, i va fer el possible per ofegar l'àrea de creació on mana Ever Banega. I sense ell, si l'argentí no carbura, l'equip pateix molt. 

La porteria per fi, segons sembla, té un titular: el brasiler Alves. Djukic s'ha decantat per ell, en detriment del torrentí Guaita. Una pena, perquè el perdrem sí o sí, però no n'hi ha una altra opció més que acabar amb la bogeria d'intentar tindre dos porters titulars, com van fer Pellegrino i Valverde. Ara sols falta que Alves no es quede sempre a l'ombra del travesser i ixca a per balons que en bona lògica són d'ell, però és que el xicot no ho veu així de clar. 

La defensa serena i eficaç, tot i què fa molt de patir a baló parat. Amb els corners i amb les faltes laterals els homes grans del Màlaga van rematar amb massa facilitat i no van obrir una via d'aigua perquè els déus ahir estaven de part nostra. Ramí i Ricardo Costa ferms, el segon i capità inclús amb el gol de la victòria. Pereira amb contundència i generositat, i el jove Bernat amb solvència fent-nos recordar el seu predecessor Jordi Alba. Al mig del camp convé destacar Javi Fuego, tallant i recuperant balons, i a Michel, un home que donarà alegries. Banega és el web màster, i quan està inspirat fa sentir la seua batuta. El jove Fede va demostrar perquè es confia en ell tot i que haurà de conduir menys la pilota, i el canari Viera va semblar un home molt distint i millor que el de la temporada passada. L'artiller Postiga va estar a punt d'arribar a marcar en un parell d'ocasions i va ser generós en l'esforç, però haurà de millorar la connexió tant amb els que pugen pels costats com pel que fa a les pilotes en profunditat que li envien els migcampistes. Les incorporacions de la segona part, Feghouli, Guardado i Canales van contribuir a la faena del grup, particularment el primer que amb més minuts va aportar perill des del carril del vuit. 

Ahir faltaven homes importants entre els convocats: Mathieu, Jonas, Parejo... La incorporació de Pabón afegirà potència de gol a l'equip (ahir, dels 9 remats, sols un va anar a porteria i va ser el gol de Costa). Farà falta patir molt, treballar molt, posar-se el mono cada cap de setmana, però sembla que el camí és correcte. Solidesa defensiva (amb coses que millorar), compromís, humilitat, continuar apostant pels joves, i sacrifici de tots per mantindre's amb força i honor entre eixa classe mitjana empobrida que ara pateix la bicefàlia oligàrquica del futbol espanyol.