El València ix de la Champions amb una merescuda victòria sobre el Manchester United

Foto levante-EMV

Tan bon punt va acabar la penúltima jornada de la fase de grups de la Champions League vam esbrinar que el partit contra el Manchester United a Mestalla seria ben poc agradable per als valencianistes. Res per decidir, un dimecres d'hivern a les 21:00, un València que no transmet confiança suficient com per plantar cara a un gran d'Europa.... No hi havia massa motius per veure el partit amb il·lusió i, contra el que cabia esperar, el partit va ser enormement gratificant.

Perquè en realitat sí que hi havia coses per decidir, com els diners que reporta cada victòria a la competició i la consideració que es tindrà del València a l'Europa League on jugarà a la següent fase. O com l'orgull d'un equip necessitat d'una victòria difícil davant d'un equip (a priori) millor. O com el goig que produeix (almenys a nosaltres) derrotar a un equip de l'inefable José Mourinho, de qui encara continuem escoltant que és el millor entrenador del món (i de la història, si el redactor de Marca de torn té la vesprada contenta) quan l'únic que fa es jugar un futbol igual de roïn que sempre però sense tan bons resultats.

El València va eixir amb una defensa inèdita formada per Piccini (bon partit, sobretot pel que fa a la seua tònica general), Vezo (espectacular, el millor partit que es recorda d'ell, fins i tot quan hagué d'ocupar el lateral esquerre), Diakhaby (discret, però fort als balons aeris) i Lato (molt bé mentre una entrada terrible de Manuel Valencia li ho va permetre). Al mig del camp, un bon Parejo i un Kondogbia que feia mesos que no veíem tan encertat, ajudats per les bandes per un Cheryshev que va suplir les seues imprecisions amb voluntat i esforç i un Soler que es comença a consolidar com un dels tres jugadors més valuosos de la plantilla. Jaume, que quasi no intervingué, estigué sota els pals, i davant, Mina i Batshuayi.

El belga va ser l'únic que desentonà (i això que va participar prou en el joc): cada vegada que rebia el baló, feia dos o tres tocs de més; sempre tardava massa a decidir i executar el que volia fer; li mancava intensitat, com per exemple a l'hora d'evitar caure en fora de joc; no va estar encertat de cara al gol; i en una jugada va intentar una passada de rabona que va enervar el respectable.

En qualsevol cas, el València va ser millor que el Manchester United. En algunes fases del partit, de fet, va jugar molt bé al futbol, i va passar per damunt d'un conjunt que no sabia com clavar mà als de Marcelino, que tocaven i tocaven quan calia, eixien al contracolp quan podien i xafaven l'àrea en atac amb certa fluidesa. La primera part va estar més igualada que la segona, però el primer gol, de Soler (un baló botant que el valencià creuà entre deu o dotze cames, de rivals i de companys) va donar confiança als blanc i negres.

A la segona part, quan encara no havien trancorregut tres minuts des del xiulit de l'àrbitre, un baló que Batshuayi lluitava va ser introduït pel central Jones a la seua porteria. Eixe segon gol proporcionà una tranquil·litat que no ha estat  freqüent enguany, i els Parejo, Kondogbia, Soler, Cheryshev, etc., es van fer amb el baló i no el van deixar. Van poder marcar algun gol més, però tampoc anava a ser tot perfecte.

Entraren Ferran Torres (refrescant) per Cheryshev, Garay (correcte) per Lato, i Rodrigo (quasi inèdit, tot i que estigué més de vint minuts a la gespa) per Mina, que va rebre un aplaudiment fort perquè, tot i no marcar, estigué molt actiu, baixà a rebre i va molestar molt als centrals de l'equip anglés. Dels visitants, només salvariem Pogba i, en menor mesura, a Juan Mata (sobretot a la primera part, a la segona estigué més fluix; però costa ser imparcial quan es tracta de Mata). La resta, molt poca cosa, un mig del camp superat, uns laterals poc incisius i poc segurs, un central que va marcar un auto-gol... Un desastre.

El gol de Rashford va ser una taca en un expedient valencianista que anit era quasi perfecte, i donà emoció als minuts finals. No obstant això, l'empat no arribà, l'àrbitre xiulà el final i tots ens anàrem a casa pensant que sí, que havia valgut la pena eixir i gitar-se tard un dimecres d'hivern, i intentant no recordar el partit que el València empatà contra el Young Boys a Suïssa, ni el gol que, a la penúltima jornada de la fase de grups de la Champions League, marcà Fellaini ajudant-se amb el braç. Millor quedar-se amb el bon partit amb què el València va vèncer, ben justament, al Manchester de Mourinho. F.A.